PROPAGANDA

http://www.retoricas.com/2011/05/los-11-principios-de-la-propaganda-j.html

ANARQUIA

Escric algunes ratlles amb desídia, més com a notes per no oblidar algunes idees. Llegint sobre la entropia, la termodinàmica i el sentit de la vida no trobo només que arguments complexes per reforçar els meus simples pensaments basats en l'observació quotidiana.
També seguint el fil de pensadors com Nietzsche, Damasio,  i GH Frankfurt entre d'altres confirmo aquesta necessitat implícita de viure en la mentida i per a la mentida. El cas políticament més evident se'm fa present en l'anarquia. L'anarquia, que és l'estat en el qual vivim des de temps immemorials, respon a les lleis de la termodinamica i la selecció natural de manera salvatge i inhumana. Qualsevol intent de revertir l'anarquia (treballar només 8 hores, ordenar la riquesa, planificar estatalment l'economia, destruir el classisme, etc....) ha estat salvatjament atacat per les forces autoanomenades de l'ordre (la dreta, i la pseudo esquerra). Qualsevol solució pacífica, raonada i objectiva ha estat atacada amb la creu, la foguera i la gana.
Els anarquistes són ells.
Ells, el 90 per cent de la població que no volen viure en la veritat, la raó, la humanitat. La barbàrie ben organitzada per perpètuar els seus privilegis, ja siguin corporacions o miserables status de migrat poder que els assegura una millor posició que l'altre.
Parla-los-hi de fraternitat, igualtat, i llibertat, i se t'en cardaran a la cara, en el millor dels casos. Enraona i, com deia Lakoff, la raó els relliscarà com el vent a les galtes de les muntanyes.
Què fer davant del drama? Subsisstir.

LA SELECCIÓ NATURAL I L'ENTROPIA

     El teorema de la selección natural (o teorema de Darwin) se considera hoy, pues, el teorema fundamental de la biología, el cual puede expresarse así: Un sistema que se encuentra en condiciones de mecánica natural darwiniana, la cual se caracteriza por las siguientes hipótesis:

 (1) el sistema está formado por un conjunto de seres que reproducen su especie.

 (2) esta reproducción no es siempre exacta, de forma que se producen pequeñas variaciones aleatorias (errores) en su descendencia.

 (3) esas variaciones tienen que tener tres cualidades: (a) pequeñas, (b) aleatorias, y (c) hereditarias.

 (4) algunas de esas variaciones pueden producir una ventaja a quienes las poseen.

 (5) hay competencia entre las unidades reproductores, debido a una superproducción de descendientes, de forma no todos sean a su vez capaces de producir descendencia. Pues bien, el teorema afirma que en esas condiciones, un sistema optimizable converge rápidamente hacia el valor máximo de la función habiendo analizado tan sólo una pequeñísima fracción de los casos posibles en el espacio de búsqueda.

     La selección natural no es, pues, tirar letras y palabras al aire esperando que el azar se ponga de nuestra parte y de repente aparezca escrito el Quijote, aunque para ello haya que estar muchos millones de años arrojando letras al aire, sino un mecanismo de búsqueda rápida: Se trata de una búsqueda dirigida, de manera que no hay que hacer miles de tanteos al azar hasta encontrar la mejor estructura. La selección natural es, expresada en términos matemáticos, un algoritmo de búsqueda rápida y muy eficaz: correctamente aplicado encuentra el máximo de la función con una probabilidad muy alta, y en un tiempo muy corto.

    Los experimentos hechos en el laboratorio y con el ordenador demuestran, por ejemplo, que en un espacio de búsqueda con un billón (10 12 ) de casos posibles, el sistema encuentra la solución óptima en tan sólo 50 generaciones habiendo analizado únicamente 5.000 casos (analizando sólo un caso por cada 2 millones).

La selección natural y la termodinámica en la evolución biológica: del origen de la vida al cáncer. [Pàgina 7] Discurso leído en la Solemne Apertura del Curso Académico 2001-2002 Universidad de La Laguna Enrique Meléndez-Hevia 

MICOS

 RICHARD DAWKINS. El gen egoista. Salvat. Pàgina 171.

Empleando nuestra metáfora del animal individual como una máquina de supervivencia que se comporta como si tuviese un "propósito", el de preservar sus genes, podemos hablar de un conflicto entre padre e hijos, de una batalla de generaciones. La batalla es sutil, y no hay recursos vedados en ninguno de los dos bandos. Una criatura no perderá la oportunidad de engañar. Pretenderá estar más hambrienta de lo que se siente en realidad, quizá finja ser menor de lo que es, o encontrarse ante un peligro mayor. Es demasiado pequeña y débil para intimidar a sus padres físicamente, pero emplea toda arma psicológica que se encuentra a su disposición: la mentira, el fraude, el engaño, la explotación, justo hasta el punto en que empieza a castigar a sus parientes en mayor medida de lo que permite su relación con ellos.


El gen egoista hauria de ser, més que una lectura obligada, una bíblia a les escoles a partir dels 16 anys, posem pel cas. Trobar llibres tant enlluernadors sol tenir un doble efecte en mi: Per un costat, em meravella. Per l'altre, em decepciona veure que res del que jo pugui pensar sigui original. Tot està pensat des d'Aristòtil. El millor, però, és retrobar-se amb la veritat. És l'únic consol que queda en un món de mentida, i de mentider@s.

ANÀLISI LEXICOMÈTRICA

Alumne: Esteve Trias i Antonell.
Professor: Boris Vázquez Calvo.

Assignatura: Escriptures hipertextuals.

 

Projecte de recerca: Blog i anàlisi lexicomètrica[1]

El corpus utilitzat per fer l’anàlisi comparatiu de text ha estat extret dels blogs dels companys d’aula Hipertextual i humanista de Na Pilar Aguarod Salillas;  i Hipertextualitzant, d’en Marc Ambit. El vincle entre tots dos blogs és precisament l’hipertext, tema troncal en ambdós casos. Utilitzarem el programa Antconc per intentar deduir quines són les línies mestre en el discurs situat a l’hipertext com a epicentre en l’estudi del discurs.  Cercarem[2] patrons d’ús gramatical, frases utilitzades reiteradament o frases estadísticament probables i/o improbables.

El primer pas ha estat fer un llistat d’ús de freqüències. La primera paraula rellevant que apareix és museu, a la posició 43, repetida 11 vegades. Selfie es repeteix 10 vegades i blog, hipertext, internet i xarxa 9 vegades, essent aquesta la darrera de la llista en la posició 58. Es prefiguren d’aquesta manera les principals paraules clau de la blogosfera: blog, hipertext, internet.

El resultat de dividir els Types (1173) per Tokens (3901) és 0,3(…), la qual cosa es podria traduir en una riquesa lèxica baixa. S’ha de tenir en compte que els posts escollits no superen els 300 caràcters, i això influeix en les repeticions,  l’ús de sinònims i la filiació lemàtica.  També fem notar que hi ha activada la opció Treat all data as lowercase, per tal que el programa Antconc faci els càlculs de freqüència considerant totes les lletres com a minúscules.

 Quan fem l’ús de l’eina Clúster, el primer n-grama rellevant –fake news- surt a la posició 25. Evidentment, sembla que aquest és un tema que està en voga a l’actualitat, i irònicament ja es relaciona la paraula “news” amb “fake”, sembla que de forma inevitable.

També a la posició 31 apareix “xarxes socials”, dots mots que avui hom veu com a una realitat indestriablement vinculada una respecte de l’altra: la xarxa o és social o no és.

Ara bé. Un cop aplicada la xifra d’stopwords, comprovem que el nombre de types (968) i de  tokens (1643) han disminuït, a banda que efectivament apareixen en la nova llista aplicada paraules amb continguts específics.

També s’ha utilitzat la pestanya Concordance utilitzant les principals paraules clau (blog, hipertext i internet), sense trobar aparentment resultats significatius.

Finalment, la darrera aplicació que s’ha fet servir és la de Keywords list, per comparar el  corpus analitzat amb una altre de referència, de la mateixa temàtica. En aquest cas el corpus de referència triat ha estat Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet, del professor Joan Campàs. La temàtica, en ser compartida per ambdós projectes, ens pot resultar molt útil per veure concomitàncies entre els blogs dels companys i el discurs del professor, segurament molt més aprofundit en el tema que ens ocupa. D’alguna manera, es demostra que, a  nivell discursiu, estem en una línia “en sintonia” amb la del mestre, amb una petita particularitat: l’augment de l’ús de la paraula selfie, deguda segurament al fet que en el mòdul del mestre es troben temàtiques diferents o més focalitzades en el fenomen selfie que  les estrictament utilitzades en els blogs estudiats.

Com a conclusió final, podem extreure de tot plegat que l’ús de les eines d’anàlisi del discurs poden ser molt útils, especialment per accelerar un procés carregós i amb quantitats ingents de documentació. Però, com apunta Santiago Niño-Becerra[3], cal ser cauts a l’hora de fer deduccions massa acotades, ja que les dades a estudiar són molt limitades –en el nostre cas-, i interpretables en múltiples direccions.

El caràcter migrat del present estudi no permet, en aquest sentit, aprofundir en un ampli ventall d’interpretacions, més enllà de les genèriques que situarien el discurs analitzat en un de formalment acadèmic i en consonància a la temàtica estudiada, en termes generals.

BIBLIOGRAFIA.

Campàs Montaner, Joan (2018)  Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet. FUOC. Barcelona.

Navarro Colorado, Borja (2014) Guía ràpida de análisis de corpus (con AntConc). Universitat d’Alacant. Alacant.

WEBGRAFIA.

Aguarod Salillas, Pilar [blog] Hipertextual i humanista. [Visitat el 10 de Maig del 2018] https://hipertextualihumanista.wordpress.com/

Ambit, Marc [blog] Hipertextualitzant. [Visitat el 10 de Maig del 2018] http://hipertextualitzant.blogspot.com.es/

Cassany, Daniel; Valero, Maria; José, Vázquez (2015) «Desenredando la web: la lectura crítica de los aprendices de lenguas extranjeras en entornos digitales» Universitat Pompeu Fabra. Ocnos. [Visitat el 5 de Maig del 2018]

file:///C:/Users/user/Downloads/Desenredando_la_web_la_lectura_critica_d.pdf

de Yzaguirre i Maura, Lluís. [En línia] «Catalan stopwords». LATEL. Universitat Pompeu Fabra. [Visitat el 15 de Maig del 2018]

http://latel.upf.edu/morgana/altres/pub/ca_stop.htm

Niño-Becerra, Santiago [blog] Big data. [Visitat el 15 de Maig del 2017]. ISSN 2604-0883 https://sninobecerra.com

---

[1] El present treball s’ha publicat en una post al següent blog: https://estevetrias.blogspot.com.es/

[2] “Empleamos una metodología cualitativa (Cresswell, 2013; Gil y Cano, 2010; Yin, 2010) que combina […], recogida de capturas de pantalla, del análisis del contenido (identificación, codifica­ción y categorización de los ejes de significado que subyacen en los datos) y del análisis del discurso (interpretación del sentido del discurso atendiendo a las relaciones entre sus elementos lingüísticos, su contexto y sus signi­ficados sociales).” (Cassany;Valero;Vázquez, 2015:10)

[3] El problema que tiene analizar datos radica no tanto en el análisis como en la interpretación que se da a los resultados. […] Es decir, mucho ojo con las inferencias y conclusiones si no se hacen de forma completa: se puede llegar a conclusiones contrarias de las que realmente se expresan . A:  Niño-Becerra [blog] (2017) Big data. https://sninobecerra.com

APOCALIPSIS NOW

http://crashoil.blogspot.com.es/2018/05/eppur-peak-oil.html

Bones. Us deixo l'entrada d'un blog, amb la següent conclusió final, que em serveix d'excusa per matisar els meus pensaments al respecte del futur col·lapse mundial que, tothom sap que vindrà, encara que algú ho negui.

La meva teoria  encaixa amb les lleis de la termodinàmica: som ordenats "per a major gloria del" desordre, del caos. El feixisme és la millor resposta a l'impuls que l'entropia, com resen les lleis de la termodinàmica, obliga a la humanitat a dissipar el màxim de calor per l'univers. Bé, això serà ja un altre tema. Penjo aquí la meva resposta a les conclusions d'aquesta entrada a aquest blog que segueixo:

Hola, yo soy un pobre ignorante, profano en toda esta temática. Eso no quita, que me parezca muy interesante y esté agradecido por la cantidad de información que sólo hace más que corroborar lo que todo el mundo sabe: la burbuja, más tarde o más temprano, va a explotar.
El único matiz que yo pondría es en las conclusiones. Los que se ríen, se seguiran riendo. Se ríen, porque saben que, haya guerra o no, seguiran ganando ellos. Los pobres (incluso muchos que ahora se creen ricos), pagarán el colapso, como siempre. NADIE cree (salvo los memos o los malvados -los perversos sí lo saben...) que un modelo de crecimiento contínuo sea infinito (cualquier niño lo entiende, esa es la prueba). No se trata de eso. De lo que se trata es de la lucha constante hacia delante por asegurarse un buen sitio para ver comodamente el espectaculo desde el palco, a ser posible. Llamésmole palco, o búnker nuclear. Otros lo miraran des de la gradería. Pero el espectáculo, que siempre será dantesco, lo protagonizán los mismos de siempre: mira hoy Palestina, ayer América o el 1 de Octubre en mi nación, Catalunya. Con una diferencia: la tecnología actual les permite, por fin, tenerlo todo atado y bién atado. La banca siempre gana, y ríe la última.

BENHUR

Bonica metàfora conceptual, la que exposa Gurdijieff. Tot un personatge, per altra banda. Les metàfores conceptuals són una eina habitual del pensament erudit i quotidià: la caverna de Plató, el viatge a Itaca d'Artus Mas, aquell Titànnic anomenat Espanya, el tempus fugit....si el que vol fugir sóc jo¡¡¡

Bromes a part, el control -més ben dit- l'autocontrol de la ment humana ha estat sempre un valor de primer ordre en qualsevol societat. Estar centrat, equilibrat, sempre ha significat abans i ara l'estat òptim per a la millor construcció individual i social: Buda, Cristianisme, Grècia, etc... 

Basant-me en tot això dit (inclosa la metàfora del carro), recordo fervorosament una escena de Benhur, que diu molt de tot plegat, i molt de mi i els meus pensaments: el cinema ha fet molt de mal, i més a gent sensible com jo. L'escena en qüestió és la de l'auriga (Charton Heston) explicant, sota el seu parer/coneixement, perquè els quatre cavalls blancs no guanyarien mai la cursa al voltant de l'espina. A cada un hi trobava una qualitat : ancora, líder, velocitat i lleugeresa (crec recordar aproximadament).  

Efictavament, res humà pot prescindir del savi consell d'un que ha ho ha tingut tot, per a poder-hi renunciar. Mesala, com no podia ser d'una altra manera en un cinema on l'odi, la revenja, l'escarni públic i la violència extrema és d'obligat compliment (el cinema imperialista, en aquest cas ianqui) no va saber aprendre la lliçó, que és que en el cinema sempre són "els bons", els que guanyen. Suposo que per compensar la trista realitat.

EPITAFI

Començo a pensar que m'hauria agradat obrir un blog abans. Em resulta una necessitat imperiosa de guardar petits tresors que vaig trobant al llarg del Grau d'Humanitats. Quants fragments de veritat he gaudit i ja no recuperaré mai més¡¡ Un bri de vanitat (vanitas vanitatis) no pot fer massa mal. (Re)llegint a un dels maleïts romans, descobreixo el meu epitafi, i corro a penjar-lo al blog, com August, fent esculpir el seu testament, perquè no sigui mai dit. Verba volant.

DÈCIM JUNI JUVENAL, Satura [Sàtires], III, traducció de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1961.

A Roma, ¿què hi faré? Mentides, no en sé dir. Si un llibre no val res, jo no sé ni demanar-lo ni lloar-lo. Tampoc no sé interpretar el moviments dels astres; la mort d’un pare no vull ni puc prometre-la. Mai no he inspeccionat les entranyes de les granotes; portar a la dona casada les comissions i els regals que li tramet l’adúlter, ja ho faran els altres. Menys encara seré l’ajudant de cap lladre. Heus aquí perquè no formo part del seguici de ningú com si fos un invàlid, un cops inútil amb la mà dreta inservible. Avui, ¿qui és volgut, sinó el còmplice i aquell a qui l’esperit bull de secrets que ha de callar per sempre? El qui t’ha fet partícip d’un secret honest, no creu que et deu res, ni mai no t’ho pagarà. Verres només aprecia el qui pot delatar-lo a qualsevol instant que vulgui. No estimis tant l’or que les sorres del Teix ombriu arrosseguen al mar, que no et deixi dormir, i et faci acceptar malenconiosament ofrenes que hauràs d’abandonar. No inspiris prevenció perpètua a un amic poderós!


Amb raó Luter l'anomenava "La gran puta babilònica¡¡¡¡" És que com més endavant anem pitjor....o no?

EL PROCÉS

"Mi jefe es un psicópata" Iñaki Piñuel. Alenta.

Cómo se llega a la dimisión ética interior

Contrariamente a lo que se pudiera pensar, el proceso por el que un determinado individuo alcanza la anestesia moral ante el mal, o su dimisión ética interior, no suele ser resultado de su voluntad detenida y deliberada, sino del juego de sutiles mecanismos de defensa que le afectan y que, por lo general, no advierte de manera consciente.

Ante el problema que la obligación de actuar frente el mal genera en los individuos de nuestra especie, es de esperar que la mayoría nos llevemos por estos sutiles mecanismos psicológicos de defensa, en lugar de elaborar una respuesta activa racional, meditada e inteligente.

Sin embargo, todos estos mecanismos de defensa presentan un problema: todos son intentos fallidos e ineficaces de restablecer el equilibrio psíquico. En consecuencia, muchas partes importantes y esenciales de la realidad quedan mal percibidas, sesgadas, veladas, escondidas o reprimidas de manera subconsciente.

Después del pormenorizado análisis de cómo se degradan moralmente las personas en las organizaciones sociales, el equipo de investigación Cisneros ha desarrollado un sistema progresivo de siete escalones para poder evaluar el grado de anestesia moral y dimisión ética interior al que ha llegado un individuo en una organización ante su responsabilidad de actuar:

1. La parálisis moral mediante la resignación ante lo que no puede evitarse. Ante el espectáculo del sufrimiento en el mundo del trabajo y de la destrucción de las vidas y familias de millones de seres humanos, la mayoría silenciosa suspende sus juicios de valor, aludiendo a las leyes del mercado o a su carácter naturalmente regulador como algo inevitable. Si la economía explica estos hechos como derivados de algún tipo de lógica racional, no queda más que resignarse. Todo este proceso lleva a la mayoría de las personas a dejar de sentirse responsables por lo que les ocurre a los demás, y en última instancia puede terminar ocurriéndoles también a ellas.
2. “No es asunto de mi competencia, no me corresponde a mí”. La fabricación de distancias psicológicas con las víctimas. En las organizaciones se suelen practicar dos tipos de rodeo psicológico para anestesiarse ante las víctimas: 1) no está en mi mano ayudar a los que están lejos (lejanía geográfica) y, por lo tanto, quedo excusado de prestar ayuda a los que sufren; y 2) no es mi asunto, no me corresponde técnicamente a mí intervenir (lejanía funcional). En las organizaciones, apoyar o prestar ayuda a los que sufren es el problema o la responsabilidad de otros, los del departamento de recursos humanos o aquellos que “cobran” por ello. Gritar que otros se ocupen del problema suele ser un elegante modo de reducir la disonancia por nuestra insolidaridad e indiferencia ante él.
3. “Es culpa de quien lo ha hecho, no mía”. El desplazamiento de la responsabilidad moral de actuar sobre el autor. Con este mecanismo de defensa se trata de conseguir cargar al máximo las tintas de la responsabilidad de la victimización sobre sus actores directos, y desplazar así la obligación de ayuda que nos correspondería en cualquier caso. Cargar simplemente la responsabilidad sobre el carácter malvado de los perpetradores incrementa la probabilidad de que nadie haga nada por las víctimas, ya que nadie se siente responsable de atajar el problema por no haberlo generado directamente.
4. “Yo ya ayudo a otros”. El desplazamiento de la obligación moral sobre otros tipos de víctimas. Nuestra mala conciencia encuentra el modo de sobrevivir al hecho terrible de no haber prestado ayuda a nuestros próximos a costa de ayudar a otras víctimas más lejanas a nosotros. Tal es el origen de muchas de las contribuciones económicas a las ONG y otras organizaciones asistenciales.
5. “¿Y los otros, qué?”. La difusión sobre el grupo de la responsabilidad de actuar. Solemos terminar encontrando a otros que son los que tienen que hacer por las víctimas aquello que nosotros estaríamos obligados a hacer: el Estado, la Seguridad Social, las ONG, el Gobierno, etc. Estamos más justificados en nuestra indiferencia cuanto mayor es el colectivo al que atribuimos la responsabilidad de actuar. Sin embargo, no se trata de que estos organismos no actúen ante los problemas a nuestro alrededor, sino de caer en la cuenta de que tendemos a utilizar la existencia de estos organismos para inhibir nuestra responsabilidad moral y desplegar un comportamiento indiferente.
6. “Se lo merecen”. El error básico de atribución, el mecanismo del chivo expiatorio y la satanización de las víctimas. Este recurso moral perverso para librarnos de nuestra responsabilidad hacia quienes sufren consiste en establecer la culpabilidad de la víctima de su mal. Comenzamos por no hacer nada ante quien arremete contra una víctima. Posteriormente, por el efecto de la disonancia que ello nos genera interiormente, creemos realmente en su culpabilidad. Finalmente, terminamos participando “de buena fe” en un proceso de linchamiento que termina adoptando una forma colectiva: el conocido mecanismo de “todos contra la víctima”, donde se la sataniza y convierte en chivo expiatorio. Muchas víctimas de la injusticia, de los abusos y de la violencia constatan con desesperación que sus amigos, sus familias o incluso sus propias parejas las cuestionan, las reprenden, les hacen reproches, participando sin saberlo en el esquema moral del indiferente-justificador-agresor.
7. “Muerto el perro, se acabó la rabia”. El síndrome de ensañamiento con la víctima. La conocida dificultad de detener los linchamientos, una vez que estos se inician, se explica no solo por el mimetismo, sino también porque dejar a la vista de todos a una víctima significa mantener la posibilidad del impacto emocional de la disonancia. De lo que se trata es de insensibilizar los pocos remordimientos morales que quedan, sepultándolos con nuevos actos de barbarie. De ahí que todos los linchadores quieren que “lo que haya que hacerse se haga cuanto antes”. A partir del momento en que una víctima muere a manos de sus linchadores, la crisis concluye, se restablece la paz y lo incompleto se completa.  

Los individuos que culminan estos siete grados están ya preparados para ser cada vez más activos en el linchamiento ulterior de otros y en la colaboración activa con el mal. Han terminado formando parte de la estructura del mal que aqueja a sus grupos de pertenencia. Han pasado a formar parte del estatus de poder y de dominio que requiere para su funcionamiento el sacrificio periódico de nuevas víctimas en su entorno y en su propio seno. El poder los ha terminado convirtiendo en personas malvadas, sin que se hayan dado cuenta de ello. Son, a todos los efectos, nuevos psicópatas organizacionales.

NOMÉS HI PUC AFEGIR UN COMENTARI: HI HA POBLES, COL·LECTIUS I INDIVIDUS QUE VIUEN PERMANENTMENT EN UN PUNT. ALGUNS EN EL 7. QUI SÓN?

DAMASIO

     Antonio Damasio trobo que és un pensador que hi toca molt. Alguna de les seves idees es veuen en aquest llibre tant interessant, on afirma que la separació de la res cogitans respecte de la res extensa és no tant sols artificial, sinó que va generar un error epistemològic de primer ordre. En aquest sentit volia afegir que aquest error caldria atribuir-lo més a Plató que a Descartes, però tampoc ho trobo rellevant.

     El que sí que trobo rellevant és la seva idea de Marcador somàtic. Deixem que ens ho expliqui ell:

      ¿Cuál es la utilidad de un marcador somático? Obliga a enfocar la atención en el resultado negativo de una acción determinada, y funciona como una señal de alarma automática que dice: ¡cuidado con el peligro que acecha si eliges la opción que tiene esas consecuencias¡ (Damasio:198)

     Suposo que, d'acord amb la neurociència, el que fa el marcador somàtic és registrar un estímul (negatiu o positiu; bo o dolent, com diria Deleuze), i preparar una resposta automàtica que, en cas de perill extrem, la nostra amigdala ens advertirà de manera instantània (i no racional).

    Una altra idea del tot rellevant és la de com l'individu aprehén. Basant-se en la idea del marcador somàtic, i fent una crítica explícita a Descartes, Damasio defensa que la persona viu en un continu d'aprenentage que es vertebra en la conjunció simultània entre els estímuls somàtics (com ara els sentiments, les emocions, etc...) i la raó. Uns sense l'altra no tindrien cap sentit, doncs encabim el coneixement en la nostra consciència i memòria construint  un tot homogeni, on ni la raó ni els sentiments poden separar-se els uns dels altres, ni molt menys funcionar isoladament. 

     Entendre tant meridianament com funciona el nostre cervell, com es vertebra, i com ens comportem i perquè, trobo que és el perquè de tot plegat. Apassionant i lectura totalment recomonada.

VOYEUR

  Quan penso en el fenomen blogaire, la blogosfera, sempre me'n recordo de la finestra de Johari, relacionada amb aquella idea d'estirp freudiana que es pregunta Quina és la capacitat que hom té de veure's i suportar-se a sí mateix?

   Efectívament, quan parlem de la percepció de la veritat i de la consciència d'un mateix, ja partim de l'esviaix cognitiu que fins i tot tenim una consciència pròpia condicionada. Com podem pretendre doncs aprehendre el cosmos, si ni tant sols som capaços de veure'ns la cua de palla?

   No cauré, per suposat, en la pendent relliscosa que la liqüiditat post-moderna ens obliga a l'actualitat. No. Jo penso que Parmènides tenia raó. A no pot ser A i no-A al mateix temps. La tasca consisteix en posicionar l'A en un context determinat, sabent que l'esbiaix no marxarà mai del tot i que només la trobarem com en Wally: de casualitat, amagada i, en aquest cas, mai somrient.

HASTA QUE LA HERENCIA NOS SEPARE

Hay familias que, a partir de la muerte de un pariente al que heredan, quedan distanciadas para siempre. Porque en realidad no están peleando solo por el dinero; en esa lucha es donde se libran las batallas de poder, del pedigrí familiar, de la saga, según el lugar que cada uno ocupó en la familia históricamente, lugar que quiere seguir manteniendo para transmitírselo a sus hijos. Diríamos que es la imposición genética de unos sobre los otros. (Salgado:17)

   Aquest fragment del llibre Hasta que la herencia nos separe, de'n Jesús Salgado, em serveix de pretext per introduir el problema hobbesià del conflicte social i la lluita per a la supervivència, des d'un punt de vista marxià: evidentment, karl Marx.

   Si hem dit que l'homo i la femina són els llops per a l'home, ara hi vull afegir una critica constructiva a les tesis de la dialèctica marxiana. Malgrat estic d'acord en l'anàlisis de Marx sobre l'explotació de la classe obrera per part dels burgesos -és una evidència-, penso que el problema és molt més profund i, en aquest sentit, el marxisme serviria com a concepte bàsic però no suficient per a corregir -en la mesura del possible, tot i que em reconec pessimista convençut- l'anarquisme imperant des del principi dels temps.

   La meva idea principal és que hi ha una construcció concèntrica sobre el mateix fenomen que es va superposant al voltant de l'individu (primer cercle); la família (segon); i la societat (tercer).

   Totes les formes d'explotació venen de l'egoísme connatural de l'individu -El gen egoísta-, que es veu a més en combat per a sobreviure en el grup i, en darrera instància, deixar petjada genètica en les futures pròpies generacions.

   La resta d'estructures socials construides sobre aquests dos pilars són concènctriques a aquestes: poden anar més lluny, ser més complexes, de curta o llarga volada, però sempre responen a aquestes mateixes raons. Com diria Marx, tot està en les bases materials de producció. Com afegiria jo: i en la supervivència i la misèria de la qual fugim, just en direcció oposada al treball i a la rectitut.

   Per això veiem com les empreses, els estats, les religions, i qualsevol organització humana, participa de la mateixa pugna i funciona de manera similar a com ho fan els individus a nivell individual o familiar: una casa de barrets.

   Com Salgado diu, "hay famlílias que". Però n'hi ha que no. Perquè? Penso que poques són les que fan les coses de manera humana, superant la llei de la selva on s'imposa o bé el més fort o bé el més pervers. Així arriben, uns pocs,  a una dignitat que només uns grans pares poden transmetre com a valor primer de cada persona, donada en un grup determinat. Rara avis.
   Hi ha esperança, doncs? Hi ha un tant per cent de la població que resisteix a la misèria? Quin tant per cent? Tornem als experiments psicosocials per trobar una possible resposta. Milgram.

Com diu el meu amic Quim, parafrasejant en Marc Vidal: Se acerca una gran bola de mierda por el horizonte a velocidad constante. 

HOMO HOMINI LUPUS

Comentar aquest vídeo fa basarda. Els experiments psicosocials van créixer a recés de la Segona Guerra Mundial  quan, després de la fornada conductista de principis de segle XX, hom es preguntava com, les "avançades" civilitzacions europees, havíen pogut arribar a un nivell tant gran d'inhumanitat.

El video és paradigmàtic de quelcom que ens adverteix el pare d'en Conan el Barbar: la desconfiança en els nostres congèneres. Ja ho diu la dita: Tingues a prop el teu amic, però més a prop el teu enemic.

Aquesta idea ens serviria metafòricament com a principi de les humanitats,tal com les enfoco jo, de manera realista, que vol dir pessimista. La desconfiança en els altres ens remet a la desconfiança en nosaltres mateixos, i el dubte no tants sol ens ho qüestiona tot, sinó que ens estimula a continuar pensant. Aquest dubte, aquest dimoniet, és el que Descartes negava en la seva segona fase argumentativa, després del cogito. Per això, jo afirmo: Dubto, llavors existeixo.

FEMINA HOMINI LUPUS

     M'agrada la història de Samsó, malgrat que té un final feliç i, per tant, és una ficció massa bonica per ser veritat: justícia, at last¡¡¡ Però la realitat sempre va per una altre camí que el discurs.

   Què hi ha de realitat en aquesta història? Respon a alguna situació anàloga -3000 anys més tard- a l'actual? Hi  ha uns patrons psicològics estandards que es repeteixen, com diria Elíade, arquetípicament? O, essent benevolents, es pot llegir com una història isolada i insòlita del passat, un invent més del patriarcat sempre atent a inventar ficcions per esclavitzar "les altres"?

    A veure, repassem: Un home, viu d'allò seu, en aquest cas guerrer. Invencible, els seus enemics tramen vènce'l per l'esquena, mercès a la traïció de la seva dona. Acaba a la presó: ella es queda la casa i els diners, els de l'home i els dels hostes que vingueren, i la casa li prengueren.

Està clar: res a veure amb la realitat d'avui en dia.

   Què passaria si totes les Daliles es possessin d'acord? 2100 anys abans que nosaltres, el censor romà Cató va descriure quelcom que ens podria -també per casualitat i fruit de la malvolença connatural del patriarcat- resultar familiar:

(Livi 34, 2, 1-4) "[...] como no fuimos capaces de controlarlas individualmente, nos aterrorizan todas a la vez". No comment.

   La pregunta que em ve al cap és: en quina mena de societat malalta vivia Dalila per pensar que la seva traició no només tindria èxit, sinó que a més viuria com una reina i aplaudida per tothom?

  Seguim que pendrem mal....va dir ell, sol, contra tots, i va continuar empenyent. Tal vegada era la veritat el que més fort feia a  Samsó? Però la veritat és un luxe que es paga car.

Semper fidelis.

NOAM CHOMSKY

   El famós lingüísta Noam Chomsky, conegut també per la seva defensa de la compartimentació del cervell humà, ens dóna llum sobre un dels temes més recurrents en aquest blog: la manipulació de les masses. El seu decàleg resa així:

       I. L'estratègia de la distracció.

      L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.

   L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la Cibernètica. "Mantenir l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals" (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil•les').

      II. L'estratègia de la gradualitat.

    Per fer que s'accepti una mesura inacceptable n'hi ha prou d’aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És així com les condicions socioeconòmiqes radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents. Tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats tots alhora.

      III. Crear problemes i després oferir solucions.

   Aquest mètode també és anomenat 'problema-reacció-solució'. Es crea un problema, una 'situació' prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. 

   Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

     IV. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.

    La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment dirigida als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura o deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant.

    Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat" (extret de la publicació 'Armes silencioses per a guerres tranquil•les').

    V. L'estratègia de diferir. 

   Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com 'dolorosa i necessària', obtenint l'acceptació pública per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que 'tot anirà millor demà' i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i a acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.

      VI. Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.

     Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors" (extret de la publicació 'Armes silencioses per a guerres tranquil•les').

     VII. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.

    Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curtcircuit en l'anàlisi racional i en el sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments. 

      VIII. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.

 Promoure que el públic cregui que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

      IX. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

      En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el 'sistema' ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament.

     El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

X. Reforçar l'autoculpabilitat.

   Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel•ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel•lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es menysvalora i s'autoculpa, cosa que genera un estat depressiu essent un dels efectes la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

ON BULL SHIT

   "No hace mucho, publiqué un ensayo sobre la

manipulación de la verdad, titulado On Bullshit

(Princeton University Press, 2005). En dicho ensayo,

propuse un análisis provisional del concepto de

bullshit; es decir, especifiqué las condiciones que me

parecieron necesarias y suficientes para aplicar el

concepto de manera adecuada. Mi postura era que los

bullshitters, manipuladores o charlatanes, aunque se

presentan como personas que simplemente se limitan

a transmitir información, en realidad se dedican a una

cosa muy distinta. Más bien, y fundamentalmente, son

impostores y farsantes que, cuando hablan, sólo

pretenden manipular las opiniones y las actitudes de

las personas que les escuchan. Así pues,

principalmente, su máxima preocupación consiste en

que lo que dicen logre el objetivo de manipular a su

audiencia. En consecuencia, el hecho de que lo que

digan sea verdadero o falso les resulta más bien

indiferente". (HG. Frankfurt:1)

Aquest text pertany a a un assaig, On bull shit, de HG Frankfurt. L'autor parla sobre la veritat, i descriu perfectament el perfil dels anomenats "Bullshitters": els manipuladors. Pot ser que tots en duguem un a dins? Segons diu Frankfurt, els merdosos , com dic jo, estan a tot arreu. Com era la dita? Ah, si:

Se acerca una gran bola de mierda por el horizonte a velocidad constante.

VERITAS, ADAM

Per a què necessita el melic Adam si no tenia mare? No tant sols no el van parir, sinó que a més no hi havia ningú abans que ell amb qui conectar el seu cordó umbilical.

Evidentment, metàfores cognitives i discursos se'n podran trobar els que es vulguin, per justificar aquesta gran mentida. Si bé és cert que davant l'evidència tendim a cercar arguments justificatius per continuar amb la mateixa mentida, perquè ho fem? Supervivència? De fet, què és veritat i què és mentida? Deleuze, kant, Nietzsche, Lakoff, Frankfurt, Damasio, etc... molts pensadors ens n'han parlat.

El cert és que jo tinc el record des de petit, com Conan en la seva recerca de l'enigma de l'acer, en trobar una resposta a aquesta pregunta: Què és ta alezeia?  Recercar la veritatt. Una gran quimera?

CONAN EL BÀRBAR

CONAN EL BARBAR. Aquest vídeo ens mostra moltes de les temàtiques estudiades al grau d'Humanitats: la mitologia cosmogònica; els processos d'educació primària; la tradició oral; la figura del mite de l'heroi; etc...

Conan és un guerrer que cerca un misteri, el poder de l'acer. Per tant, de manera paradoxal, la seva vida s'emmarca en un aventura guerrera per a arribar al coneixement, quelcom amagat  misteriosament i que cal arribar-hi amb esforç per tal de fer-se'n dignes. El procés del coneixement serà llarg i dificultós, tot passant etapes que de manera ritual portaran a l'aprenent a la maduresa de l'home. El cicle de la vida no s'atura, perquè el fill és el pare del nen. Què fa que, com deia Nietzsche, tinguem aquesta necessitat vital de ficcionar la realitat?

L'ART DE LA GUERRA

L'ART DE LA GUERRA, de Sun Tsu, ens demostra des de fa mil·lenis la influència de la cultura oriental en l'occidental i també que el fet social és quelcom universal.

L'entramat de relacions de poder subjacents a qualsevol cos social  és dilucidada amb presició pel mestre de la guerra, un general que intentava estudiar bé els conflictes per tal d'evitar sempre el vessament de sang.

SOM GREGARIS

Aldous Huxley

HIPATIA: Yo debo